"Treure's la capa". Article de Cati Coll, poeta, filòsofa i activista d'Obertament Balears

Durant la meva adolescència, la depressió endògena que m’habitava es caracteritzà per tenir un superpoder: el de la invisibilitat. Servidora va cosir-li durant anys, amb molta cura, la capa que li atorgava aquesta magna potestat. Com assumir a soles que alguna cosa no anava gens bé dins el meu cap? Com explicar als pares, als amics, que el món que m’envoltava se m’apareixia lluny i no semblava afectar-me? Com aixoplugar tanta apatia, tristesa i dolor sense raó aparent sota un mateix paraigua? Com tancar-lo i deixar que l’aigua m’esborrés la careta enmig de tants prejudicis i tanta incomprensió?

Aquest és, en essència, un dels efectes de l’autoestigma i l’estigma anticipat a què ens enfrontam sovint les persones afectades per algun trastorn de salut mental (diagnosticat o no). Interioritzam els significats socials negatius atribuïts al nostre trastorn i, en conseqüència, ens encomanam moltes vegades a nosaltres mateixos la missió impossible de guardar el secret; maquinam tot tipus d’enganys i filigranes per a que l’entorn, quan ens miri, no hi vegi res d’estrany. Tenim por al refús i al mensypreu social, així que lluitam per esdevenir transparents, i ens subjectam la capa ben fort per a que no surti volant enmig d’una ventada.

Avui, amb trenta-un anys i després d’haver-me recuperat de tres fortes recaigudes, no puc aturar de pensar en com hagués estat passar per aquest tràngol en unes altres circumstàncies. M’explic. I si hagués existit un espai on treure-ho a l’escola, a l’institut, a casa? I si hagués pogut disposar de més informació sobre aquest tema? I si hagués pogut conèixer el testimoni de gent en la meva mateixa situació? En definitiva: i si no fos un tema tabú? Hauria tardat també uns deu anys a demanar ajuda? La resposta, n’estic ben segura, seria un no rotund. Perquè el silenci, quan és imposat, pesa més que una llosa i fa del temps el teu pitjor enemic.

Parlem-ne. Parlem d’una vegada, alt i clar, sense tabús, de salut mental. A casa, a la feina, al bar, a les escoles. Parleu-ne més, també, els professionals de la medicina. Escoltem i, sobre tot, deixem parlar a aquells companys que encara estan en procés de recuperació i que resten invisibles.

Deixem de mirar cap a un altre costat. Una de cada quatre persones pateix, ha patit o patirà un trastorn de salut mental al llarg de la seva vida, segons la OMS. Pot ser episòdic o reincident, pot ser el teu germà o el teu company de feina, potser demà o potser mai. Però per damunt de tot, és, i la seva incidència esdevé massa real com per ser ignorada. Perquè allò que no s’anomena, és com si no existís. Parlar ens fa bé i estam junts en això. Posem veu a aquest silenci i deixem volar la capa.

Article publicat a Diario de Mallorca el 10/10/2019 amb motiu del Dia Mundial de la Salut Mental