Dotze centres de Secundària de Balears, 3.529 alumnes i 238 professors i professores han participat aquest curs 2020-2021 en el projecte “What’s Up! Com vas de salut mental?”, que es du a terme des de fa tres anys a Mallorca i enguany ha arribat per primera vegada a Menorca. A més de treballar la salut mental dins l’aula a través de contingut curricular, enguany s’han incorporat càpsules específiques per parlar sobre l’experiència viscuda i les emocions experimentades arran de la pandèmia per la COVID-19 en un espai lliure de prejudicis o idees preconcebudes.

“What’s up! Com vas de salut mental?” és un projecte de sensibilització en salut mental dins l'àmbit educatiu que a Mallorca es va implementar per primer cop el curs 2018-2019 i ara a Menorca. Aquest projecte el desenvolupa a les Illes Balears 3 Salut Mental a través del programa Obertament Balears amb la collaboració d’AFEM a Menorca i compta amb l’aportació econòmica de 14.200 euros de la Fundació “la Caixa” a través de CaixaBank (11.200 a 3 Salut Mental aquest curs i 3.000 euros a AFEM). A més, el programa Obertament Balears és finançat per la Comunitat Autònoma de les Illes Balears a través del 0,7 % de l’IRPF per a projectes socials amb una aportació de 123.398,72 euros en el període 2021-2022.

Una de les principals característiques del disseny del projecte és que està emmarcat dins de l’actual ordenació curricular de Secundària. Així doncs, ofereix propostes competencials i avaluables. Es tracta de parlar de salut mental dintre dels centres educatius: la por del que diran, de ser jutjat i estigmatitzat s’ha traslladat als joves que, en desconèixer la importància de la salut mental, sovint amaguen el seu problema de salut i arriben tard (o no arriben) als serveis d’atenció especialitzats. A conseqüència d’aquesta falta d’atenció mèdica i tractament, el problema de salut mental minva la qualitat de vida d’aquests joves fins al punt que: baixa el seu rendiment escolar; condiciona les seves relacions socials; es fa crònica la situació i, en casos extrems, pot arribar al suïcidi.

Aquest curs, a les propostes curriculars en vuit matèries diferents que s’han impartit a tercer d’ESO, s’hi han afegit propostes curriculars en cinc matèries diferents a primer d’ESO. A més, durant el primer trimestre han pogut abordar a tots els cursos d’ESO les conseqüències de la COVID-19 amb el format de càpsules en hores de Tutoria. Cada centre ha escollit quin material o càpsules implementar.

Segons les primeres dades d’avaluació, la totalitat dels centres està d’acord o completament d’acord en el fet que l’alumnat ha millorat el seu coneixement en salut mental. A més, al voltant d’un centenar d’alumnes que ha participat s’ha apropat a parlar sobre la seva salut mental amb l’orientador/a o professor/a de referència.

Els centres participants aquest curs 2020-21 han estat:

Mallorca: CC Sant Josep Obrer II, IES Aurora Picornell, IES Ses Estacions, CC Sant Felip Neri-Gorg Blau Coop., IES Nou Llevant, CC Jesús Maria (Palma); CC La Salle Manacor; IES Can Peu Blanc (Sa Pobla); IES Guillem Colom Casasnovas (Sóller) i CC Ramon Llull (Santa Maria del Camí).

Menorca: IES Biel Martí (Ferreries) i IES Josep Maria Quadrado (Ciutadella).

L'Obra Social "la Caixa" dona suport al projecte What's Up! Com vas de salut mental?, del programa Obertament Balears de 3 Salut Mental, per segon any consecutiu amb una aportació d'11.200 euros.

What's Up! Com vas de salut mental? és un projecte específic de sensibilització de la salut mental en l'àmbit educatiu que a Balears es va posar en marxa el passat curs 2018-2019 amb la participació d'11 instituts i centres de Secundària de Mallorca, més de 900 alumnes i un centenar de docents. En el curs escolar vigent (2019-2020) participaran en aquest projecte 16 instituts i centres de Secundària de Mallorca.

Una de les principals característiques del disseny del "What's Up!" és que està emmarcat dins de l’actual ordenació curricular de Secundària. Així doncs, s'ofereixen propostes competencials i avaluables. Al final del procés, un activista, amb experiència durant l'etapa de l'adolescència, visita el centre i aporta el seu testimoni en primera persona. La meitat dels trastorns mentals sorgeixen al voltant dels 14 anys, tot i que la majoria no es detecten ni es tracten, segons dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS).

3 Salut Mental va posar en marxa el 2017 el programa Obertament Balears, específic per a la lluita contra l'estigma i els prejudicis per raons de salut mental. Amb la col·laboració i mètode de l'associació catalana Obertament i a partir de testimonis i experiències en primera persona, es pretén fomentar un canvi d'actituds i comportaments en la societat en general, treballant de forma prioritària amb coll·ectius amb una especial capacitat d'influència, com els mitjans de comunicació, l'àmbit educatiu o el sector sanitari.

3 Salut Mental és l'aliança de Gira-Sol, Es Garrover i Estel de Llevant, tres entitats socials sense ànim de lucre amb un paper cabdal i una trajectòria consolidada en l'atenció a persones amb un trastorn de salut mental a Mallorca.

A la imatge, d'esquerra a dreta: Pilar Ponce, Marc Ponsetí, Alfons Suárez, Mar Abrines i Diego Riera.

Dijous 12 de setembre es presentarà públicament a Eivissa el projecte Obertament Balears, que té com a objectiu la lluita contra l'estigma per raó de salut mental a partir de l'experiència i el testimoni de persones que han viscut o viuen un trastorn de salut mental.

L'associació 3 Salut Mental va posar en marxa ara fa dos anys Obertament Balears a Mallorca, a partir de l'experiència de l'organització catalana Obertament, i el 2019 hem començat a estar presents a Menorca i les Pitiüses, sempre de la mà de les entitats socials que treballen en l'àmbit de la salut mental en aquestes illes.

Obertament Balears, que compta amb el finançament de la Comunitat Autònoma a través del 0,7 % de l'IRPF, treballa a Eivissa amb la col·laboració d'APFEM.

Per donar a conèixer millor aquest projecte a la societat, s'ha organitzat un acte públic dijous 12 de setembre a les 18 h al Casal d'Igualtat –gràcies a la col·laboració de l'Ajuntament d'Eivissa– on diversos activistes de Mallorca compartiran el seu testimoni i la seva experiència d'aquests dos darrers anys. Els acompanyaran representants de 3 Salut Mental i de les entitats col·laboradores en un acte obert a tothom que hi estigui interessat: persones amb diagnòstic de salut mental, familiars, professionals...

Formació metodològica per a professionals

A més, divendres dia 13, de 9 a 14,30 h, s'impartirà també al casal d'Igualtat una formació específica per a professionals de l'atenció social i sanitària de persones amb trastorn de salut mental. Si hi estau interessats, pregam preinscripció a través d'aquest enllaç:

Inscripció formació professionals

Més de 900 alumnes i 100 docents de tercer curs d'ESO d'onze instituts i centres de Secundària de Mallorca han participat aquest curs 2018-2019 en el projecte What's up! Com vas de salut mental? d'Obertament Balears - 3 Salut Mental i l'han avaluat de forma molt positiva: amb una millora del coneixement de la salut mental i de la identificació de situacions d'estigma i discriminació.

What’s up! Com vas de salut mental? és un projecte de sensibilització de la salut mental en l'àmbit educatiu que ja fa uns anys l'organització Obertament du a terme a Catalunya i des del curs 2018-2019 s'ha implementat a Mallorca. Aquest projecte el desenvolupa a les Illes 3 Salut mental, a través del programa Obertament Balears, específicament dirigit a combatre l'estigma per raons de salut mental. El projecte s'ha duit a terme aquest curs amb les aportacions de la Fundació Barceló i l'Obra Social "la Caixa" i ha comptat amb el suport en l'adaptació del material i seguiment de les conselleries d'Educació i de Salut (Oficina de Salut Mental).

Una de les principals característiques del disseny del projecte és que està emmarcat dins de l’actual ordenació curricular de tercer de Secundària. Així doncs, ofereix propostes competencials i avaluables. Per aquesta raó, el treball d’aquestes propostes didàctiques compleix amb el currículum actual tant en el seu plantejament com en els continguts i la metodologia. Es tracta de parlar de salut mental dintre dels centres educatius, sobretot si es té en compte que la meitat dels trastorns mentals sorgeixen al voltant dels 14 anys, tot i que la majoria no es detecten ni es tracten, segons dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS).

La por a què diran, de ser jutjat i estigmatitzat s’ha traslladat als joves que, en desconèixer la importància de la salut mental, sovint amaguen el seu problema de salut i arriben tard (o no arriben) als serveis d’atenció especialitzats. Com a conseqüència d’aquesta falta d’atenció mèdica i tractament, el problema de salut mental minva la qualitat de vida d’aquests joves fins al punt que: baixa el seu rendiment escolar; condiciona les seves relacions socials; es fa crònica la situació i, en casos extrems, pot arribar al suïcidi.

Amb el projecte What's up! Com vas de salut mental?, més de cent professors han treballat dins l’aula a 40 cursos de tercer d'ESO d'onze instituts a partir d’unitats didàctiques en àrees com Biologia, llengua estrangera, llengua catalana, Matemàtiques, Educació física, Cultura i valors ètics o Tutoria. Aquesta feina ha conclòs amb la visita d’un activista: una persona que ha explicat el seu testimoni de com ha viscut l’experiència de viure un trastorn de salut mental durant l’adolescència / joventut.

Deu dels onze centres participants ja han avaluat el projecte amb aquests resultats:

• El 90 % dels centres considera que l'alumnat ha millorat el coneixement en salut mental.
• El 80 % dels centres considera que s'han creat espais perquè els joves parlin lliurement sobre salut mental.
• El 100 % dels centres considera que el projecte promou l'esperit crític dels joves per identificar i reconèixer situacions d'estigma i discriminació cap a tot allò que envolta la salut mental.
• El 90 % dels centres puntua la visita del testimoni a l'aula amb la màxima puntuació.
• El 50 % de l'alumnat ha valorat la visita del testimoni a l'aula amb la màxima puntuació (5) i el 40 % amb la segona màxima puntuació (4).
• El 70 % de l'equip directiu i docent ha valorat el projecte amb la màxima puntuació (5) i el 30 % amb la segona màxima puntuació (4).

Dilluns 6 de maig es presentarà públicament a Menorca el projecte Obertament Balears, que té com a objectiu la lluita contra l’estigma per raó de salut mental a partir de l’experiència i el testimoni de persones que han viscut o viuen un trastorn de salut mental.

L’associació 3 Salut Mental va posar en marxa ara fa dos anys Obertament Balears a Mallorca, a partir de l’experiència de l’organització catalana Obertament, i el 2019 començarà a estar present a Menorca i les Pitiüses, sempre de la mà de les entitats socials que treballen en l’àmbit de la salut mental en aquestes illes.

Obertament Balears, que compta amb el finançament de la Comunitat Autònoma a través del 0,7 % de l’IRPF, treballa a Menorca de la mà del Consell, de la Fundació per a Persones amb Discapacitat de Menorca i de les associacions de familiars AFEM i de primera persona s’Olivera.

Per donar a conèixer millor aquest projecte a la societat, s’ha organitzat aquest acte dilluns a l’Ateneu de Maó, on diversos activistes de Mallorca compartiran el seu testimoni i la seva experiència en aquests dos darrers anys. Els acompanyaran representants de 3 Salut Mental i de les entitats col·laboradores.

En aquests darrers mesos, ja s’ha duit a terme un primer taller a Menorca, on un grup de persones ha reflexionat sobre la decisió de fer públic el trastorn i els possibles costos i beneficis de fer-ho; s’han treballat eines pràctiques i estratègies encaminades a com revelar-ho. Durant el mes de juny es durà a terme una nova formació dirigida també a persones que han viscut o viuen una malaltia mental i que es vulguin convertir en activistes i portaveus. Aquesta formació es farà a Ca n’Oliver els dies 1, 8, 14 i 15 de juny. El termini d’inscripció s’obrirà el 6 de maig a través de la web www.obertamentbalears.org

La tasca dels activistes consisteix bàsicament a participar i dissenyar accions de sensibilització en diversos àmbits: sanitari, educatiu, laboral i mitjans de comunicació.

Obertament Balears, projecte vinculat a 3 Salut Mental, compta amb el finançament de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears amb càrrec a l’assignació del 0,7 % de l’IRPF.

Obertament Balears col·labora a Menorca amb el Departament de Benestar Social i Família del Consell Insular de Menorca; la Fundació per a Persones amb Discapacitat de Menorca, l’AFEM i S’Olivera.

Més informació sobre el projecte:

www.obertamentbalears.org

El Govern de les Illes Balears ha llançat aquesta setmana, coincidint amb el Dia Mundial de la Salut Mental, una campanya institucional per combatre l’estigma social que pateixen les persones amb problemes de salut mental. Es tracta d’una campanya que es podrà veure fins al 25 de novembre en diferents formats a través dels mitjans de comunicació i a la web targetescontralestigma.caib.es

La campanya s’ha elaborat amb el suport del programa de lluita contra l’estigma Obertament Balears, que duu a terme l’organització 3 Salut Mental, i compta amb el testimoni de set persones, diagnosticades amb qualque problema de salut mental, a les quals se’ls va demanar quines paraules haguessin volgut sentir del seu voltant quan els hi van comunicar el seu diagnòstic. Aquestes frases són les que configuren tant l’audiovisual com les targetes contra l’estigma, a on qualsevol persona hi pot escriure la seva frase de suport.

“Amb aquesta campanya volem ajudar a eliminar els estigmes que encara marquen les persones i famílies que tenen qualque problema de salut mental”, va apuntar la presidenta Armengol, qui va recordar que 185.000 persones a les Illes Balears tenen diagnosticat qualque trastorn de salut mental i que “qualsevol de nosaltres pot tenir en qualsevol moment un problema de salut mental”.

A l’acte de presentació hi van intervenir Pilar Ponce, Coordinadora de 3 Salut mental, i Mar Abrines, activista del programa Obertament Balears, que va parlar en nom dels testimonis que apareixen a la campanya.

El Col·legi Oficial d’Infermeria de les Illes Balears i 3 Salut Mental han celebrat avui a Palma un acte per analitzar i debatre sobre la discriminació que existeix en la nostra societat cap a les persones amb trastorns de salut mental. Tres activistes d’Obertament Balears han compartit la seva història de vida amb el col·lectiu d’infermeria amb l’objectiu de sensibilitzar aquest grup professional en la lluita contra l’estigma I la discriminació per raons de salut mental. De fet, el sector sanitari és, juntament amb d’altres com el dels mitjans de comunicació, determinant en aquest procés.

Cristina, Rafel i Miguel han contat, en primera persona, com és la vida amb un problema de salut mental i quines són les actituds amb les que es topen en el seu dia a dia. “Les persones amb algun problema de salut mental també tenim les nostres capacitats i drets, com a ser informats i a prendre les nostres decisions”, ha explicat Cristina. Tant en l’àmbit sanitari, com en el laboral i l’educatiu es repeteixen les actituds discriminatòries, sovint fonamentades en el desconeixement que té la població de què suposa i què no suposa viure amb un problema de salut mental.

En l’acte també hi han participat José Manuel García Mena, infermera de Salut Mental i professor de la UIB, i Pilar Ponce, coordinadora de 3 Salut Mental, que ha explicat que Obertament Balears va néixer el 2017 vinculat a 3 Salut Mental. A partir de l’experiència i mètode de l’associació catalana Obertament, creada el 2010, al llarg d’aquest darrer any s’han preparat els primers activistes antiestigma a Mallorca, que amb el seu testimoni en primera persona són els protagonistes d’aquest canvi respecte a la percepció social cap a les persones que tenen un trastorn de salut mental. Al llarg de 2018 es formaran nous activistes i es duran a terme accions de sensibilització, especialment en els sectors sanitari i de comunicació.

3 Salut Mental és l’aliança que des del 2014 uneix a la Fundació Es Garrover, Estel de Llevant i Gira-Sol, entitats que des de fa dues dècades treballen per a la inserció social i laboral de persones amb problemes de salut mental a l’illa de Mallorca. L’any 2017 van participar més de 480 persones en els diversos programes i serveis de les tres entitats: serveis ocupacionals, integració laboral, formació, habitatge… A més, des de 3 Salut Mental es pretén fomentar projectes d’emprenedoria social com l’aigua 3 Glops, en marxa des del 2015 amb un important compromís per aconseguir més visibilitat d’aquest collectiu.

El Col·legi Oficial d’Infermeria de les Illes Balears té entre els seus objectius ajudar a donar visibilitat als col·lectius que pateixen discriminació i a lluitar contra l’estigma. Des del 2017, el COIBA està en contacte amb 3 Salut Mental, que també va collaborar en una iniciativa infermera contra l’ús de les subjeccions en l’atenció i cura a les persones. 

La Fundació Barceló col·labora amb el programa Obertament Balears, de lluita contra l'estigma per raons de salut Mental, que 3 Salut Mental va posar en marxa el 2017.

La Fundació Barceló ha publicat la resolució de la segona convocatòria de subvencions llançada en el darrer trimestre de 2017 per a la realització de projectes socials a Mallorca. En total, l'entitat mallorquina ha atorgat ajudes per valor de 295.000 euros a 32 entitats de Mallorca per a la realització de projectes socials, d'un any de durada i que cobreixen diversos àmbits d'actuació.

A diferència de l'any passat, en què la convocatòria anava dirigida a projectes per a nins i joves en situació de vulnerabilitat, en aquesta segona edició s'ha obert l'objecte d'actuació, per donar resposta a la sol·licitud de finançament de més entitats.

Maria Antònia Barceló, presidenta de la Fundació Barceló, ha expressat la seva satisfacció per "l'acolliment d'aquesta segona convocatòria, perquè hem doblat el nombre d'institucions subvencionades i hem incrementat un 50 % l'import de les ajudes concedides”.

La Fundació subvenciona projectes que no reben cap tipus d'ajuda per part de l'administració pública i que, per tant, difícilment podrien ser duts a terme.

A l'acte han assistit la presidenta de la Fundació Barceló, Maria Antònia Barceló; el seu director general, Rafael Torra; l'assessor tècnic de la convocatòria, Tomeu Márquez, i representants de les 32 entitats beneficiàries –entre ells el president de 3 Salut Mental, Alfons Suárez–, que han signat el conveni de col·laboració.

Obertament Balears, projecte que implantarà 3 Salut Mental a les Illes per lluitar contra l’estigma per raons de salut mental amb la collaboració, mètode i coneixement d’Obertament —associació catalana que des del 2010 treballa amb aquest objectiu— s’ha presentat avui al CaixaForum Palma.

A l’acte de presentació han intervingut Andrea Quintana, que ha aportat la seva experiència com a activista antiestigma amb el seu testimoni en primera persona—; Josep Anton Llurba, vicepresident d’Obertament, i Alfons Suárez, president de 3 Salut Mental.

La consellera d’Afers Socials, Fina Santiago, ha tancat un acte que ha comptat amb l’assistència de més de 200 persones, entre elles la presidenta i el vicepresident de l’Institut Mallorquí d’Afers Socials, Margalida Puigserver i Javier de Juan respectivament; els directors generals de Planificació i Serveis Socials i de Dependència, Andreu Horrach i Juan Manuel Rosa respectivament; el director insular de Persones amb Discapacitat, José Manuel Portalo, i el coordinador del Pla estratègic de salut mental de les Illes Balears 2016-2020, Pablo Tobajas, entre d’altres.

La raó de ser d'Obertament, que va néixer el 2010 de la mà dels principals agents socials de la salut mental a Catalunya, és lluitar contra l’estigma i la discriminació que pateixen les persones a causa d'algun problema de salut mental. Elles són precisament les protagonistes d’aquest canvi. Ara, 3 Salut Mental —aliança de les entitats Gira-Sol, Estel de Llevant i Es Garrover, que des de fa 20 anys treballen en l’àmbit de la salut mental a Mallorca—, amb la collaboració i experiència d’Obertament, implantarà a les Illes una acció continuada de lluita contra aquest tipus de discriminació.

La salut mental continua sent un tabú i moltes persones amb trastorns estan sotmeses a la discriminació en tots els àmbits de la seva vida. Obertament pretén aconseguir els necessaris canvis d’actituds i comportaments de la població en general i de collectius determinats, que per la seva capacitat d’influència puguin accelerar aquest procés de canvi respecte a la percepció social cap a les persones que tenen un trastorn de salut mental.

Una de les primeres accions d’Obertament Balears serà ja en els mesos d’abril-juny la formació metodològica dels professionals de 3 Salut Mental i la preparació d’activistes antiestigma. Tot sempre amb el mètode i experiència d’Obertament. A partir d’aquí s’incidirà especialment en collectius que poden ser determinants en aquest procés: els mitjans de comunicació i el sector sanitari. A partir del 2018 l’objectiu és ampliar el nombre d’activistes i incidir en més collectius. Així mateix, cal abordar la necessitat d’estudis que permetin conèixer millor la percepció social del trastorn mental.

En el cas de Catalunya un 80,1 % de les persones amb trastorn ha estat discriminada per raó de salut mental i un 54,9 % és discriminat bastant o molt freqüentment, segons recull l’estudi presentat per Obertament el setembre de 2016, amb la collaboració de l’Obra Social “la Caixa” i Janssen, realitzat pels investigadors de la Universitat Autònoma de Barcelona i Spora Sinergies. Una altra dada rellevant és que, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), una de cada quatre persones viurà un trastorn de salut mental.

L’acte de presentació d’Obertament Balears ha comptat amb la collaboració de l’Obra Social “la Caixa”.

3 Salut Mental és l’aliança que des del 2014 uneix a la Fundació Es Garrover, Estel de Llevant i Gira-Sol, entitats que des de fa dues dècades treballen per a la inserció social i laboral de persones amb problemes de salut mental a l’illa de Mallorca. L’any 2016 van participar més de 450 persones en els diversos programes i serveis de les tres entitats: serveis ocupacionals, integració laboral, formació, habitatge… A més, des de 3 Salut Mental es pretén fomentar projectes d’emprenedoria social com l’aigua 3 Glops, en marxa des del 2015 amb un important compromís per aconseguir més visibilitat d’aquest collectiu.

Obertament va néixer a finals del 2010 de la mà dels principals agents socials de la salut mental a Catalunya. Actualment ja ha format 170 activistes antiestigma i 3.500 persones han rebut accions de sensibilització. A més, ha posat en marxa 39 projectes locals de lluita contra l’estigma en marxa i més de mil joves han participat en el seu projecte educatiu.

Després que la directora general de la Guàrdia Civil, María Gámez; el ministre d'Interior, Fernando Grande-Marlaska, i l'exvicepresident del govern espanyol i candidat a la presidència de la Comunitat de Madrid, Pablo Iglesias, rebessin amenaces de mort per carta la setmana passada, l'actualitat continua marcada per un fet de les mateixes característiques. La ministra d'Indústria, Reyes Maroto, ha rebut un paquet que, segons informen els mitjans de comunicació, va ser enviat per una persona que té esquizofrènia i que, a més d'una amenaça contra la seva persona, també contenia una navalla «aparentment ensangonada.»

Aquests dies, doncs, hem pogut llegir titulars com els següents: «El autor del envío de un paquete con una navaja a Maroto es un esquizofrénico de El Escorial» (ABC), «La policía identifica a una persona con esquizofrenia como autor del envío de una navaja ensangrentada a Maroto» (20 Minutos), «Identifican a un esquizofrénico como autor de la carta con una navaja enviada a Reyes Maroto» (Voz Pópuli), etc. El fet de rebre amenaces d'aquest tipus és gravíssim, però cal no passar per alt què vol dir que sigui tan rellevant per als mitjans remarcar que l'autor de l'enviament té un problema de salut mental.

No és la primera vegada que hem llegit titulars com aquests ni serà, de moment, la darrera. Tampoc és la primera vegada que, quan la realitat és incòmoda, es tanca la discussió culpant algú perquè «no estava bé del cap» o «perquè havia perdut el seny» o perquè «havia deixat de seguir el tractament psiquiàtric que tenia prescrit.» Ens trobam, una altra vegada, de cara amb l'estigma, que és el rebuig o distanciament que tenim envers algú basant-nos en creences falses en aquest cas per raó de salut mental. La falsedat que hi ha al darrere d'aquestes “informacions” és diàfana: les persones amb problemes de salut mental som violentes. I, amb aquesta afirmació, problema resolt.

Aquests dies, la premsa ens ha volgut persuadir d'aquesta gran mentida. Però les dades científiques demostren amb escreix, no només que les persones que tenim problemes de salut mental som manco violentes que les que no en tenen, sinó que, absolutament al contrari, precisament en som víctimes amb més freqüència pel sol fet de tenir-ne! (En aquest enllaç en teniu els detalls.) Diagnosticofòbia? Ara bé, quan una idea preconcebuda ocupa un lloc de privilegi dins la consciència collectiva, ja n'hi pots tirar, de lleixiu, que abans es menjarà el teixit que llevarà la taca.

Els mitjans de comunicació tenen un gran poder i, per això mateix, també tenen una gran responsabilitat. Per tant, cal un periodisme rigorós, valent i compromès que deconstrueixi aquest discurs d'odi en comptes de reproduir-lo. És necessari que els professionals de la informació comptin amb el coneixement mínim indispensable per poder oferir a la ciutadania una informació, no només que li serveixi per superar les falses creences que encara hi ha al voltant dels problemes de salut mental, sinó per desenvolupar una sensibilitat que contribueixi a dignificar el nostre col·lectiu, que des del punt de vista històric ja ha estat maltractat a bastament. En aquesta qüestió, doncs, no hi ha equidistància possible ni llicències lingüístiques que justifiquin titulars fets més per al màrqueting salvatge que per a la convivència solidària. I cada vegada que això torni a ser notícia, ho tornarem a denunciar.

Toni Barceló, activista d'Obertament Balears

En la sessió de control al govern del 17 de març del 2021, el portaveu de Más País, Íñigo Errejón, proposà al president del govern, Pedro Sánchez, una política de salut mental més competent. En acabar la seva intervenció, el diputat del PP per Huelva Carlos Romero li etzibà «¡Vete al médico!», expressió per la qual va demanar disculpes a través de Twitter després de les reaccions negatives que havia provocat entre la societat civil. Com a conseqüència d'aquests fets, s'obrí un debat en els mitjans de comunicació en relació amb la importància de la salut mental que em va portar a comparèixer al programa Els Dematins d'IB3 Televisió juntament amb el gerent d'Estel de Llevant, Guillem Febrer (enllaç intervenció). Tot seguit us transmetré les meves impressions sobre tot plegat.

Ens posem com ens posem, les dades són les que són. Segons l'OMS, 1 de cada 4 persones té o tendrà un problema de salut mental al llarg de la seva vida tengui o no tengui diagnòstic; és a dir, que moltes tenen o tendran un problema de salut mental i no ho sabran mai. Deia Íñigo Errejón que, a l'Estat espanyol, 6 de cada 10 ciutadans mostren símptomes de depressió i ansietat, i que 7 de cada 10 joves es mostren totalment desesperançats davant les seves perspectives de futur. Els experts en salut mental ja havien anunciat que la situació a què ens ha abocat la covid-19 augmentaria la incidència de problemes de salut mental, amb la qual cosa les dades de l'OMS, que són anteriors a la situació de pandèmia, podrien fins i tot fer curt en aquestes circumstàncies. Ho sabrem del cert en tenir-ne dades, però estic segur que ja ho estam comprovant tots en el dia a dia.

Amb aquesta informació a la mà, també deia Íñigo Errejón que cada dia es lleven la vida 10 persones, amb la qual cosa el suïcidi ha esdevengut la primera causa de mort no natural per davant dels accidents de trànsit. (De fet, l'OMS adverteix que també és superior a la mortalitat causada per les guerres i els homicidis a escala global.) Aquest punt de la seva intervenció s'ha de criticar. El fet de barrejar dades sobre salut mental i dades sobre suïcidi sense cap explicació addicional indueix a pensar que només es lleven la vida les persones amb problemes de salut mental, però això s'ha de matisar. El cert és que, si bé dins el col·lectiu de persones amb problemes de salut mental el risc de suïcidi és més elevat, tenir-ne no és condició necessària ni suficient per acabar llevant-se la vida. D'altra banda, per cada mort per suïcidi hi ha 20 temptatives. Per tant, i valgui això com a resposta al diputat Carlos Romero, si a l'Estat espanyol s'han implementat polítiques per reduir la incidència de morts en carretera, no veig cap inconvenient que es plantegi actuar per prevenir les morts per suïcidi; ans al contrari.

Vaig sentir fàstic, indignació i vergonya davant aquella ostentació descarada de manca de sensibilitat i empatia per part d'un representant de la ciutadania en relació amb una qüestió de primer ordre com és la salut mental dels seus conciutadans. Podríem haver esperat una sortida semblant si allò de què es parlava hagués estat, per exemple, més inversió en la investigació contra el càncer o l'esclerosi múltiple? Crec que és obvi que no, i aquí vàrem sentir el poder de l'estigma i el tabú que encara pesa sobre la salut mental en el segle XXI. De l'estigma, perquè un comentari com aquest banalitza la importància de la salut mental com a qüestió fonamental dins la salut pública i també insulta i menysprea totes aquelles persones que tenim o hem tengut un problema d'aquest tipus. Del tabú, perquè qui banalitza i menysprea ho fa per por i desconeixement amb la intenció de silenciar el seu interlocutor. Està clar que la salut mental és molesta.

En qualsevol cas, tenim motius per ser optimistes. Les xarxes socials, que són el termòmetre de l'estat d'opinió de la societat civil, bullen de crítiques a les paraules del diputat Carlos Romero, el qui es defensà dient que va ser una expressió desafortunada. No, senyor Romero, no va ser una expressió desafortunada, no li llevi ferro. Va ser una mostra dels prejudicis que encara tenim tots al voltant de la salut mental. O no tenim integrades dins el llenguatge habitual expressions com aquesta i encara pitjors? Les sentim cada dia a casa, al carrer, als bars, al cinema, als mitjans, etc. Deia, doncs, que és motiu d'optimisme que la societat civil hagi dit «Ja basta!» Davant del silenciament a què alguns sotmeten la salut mental, cal que alcem la veu. Perseverem-hi.

Per acabar, una imatge: Al Congrés hi ha 350 diputats. El 25% en són, arrodonint a l'alça, 88. Per tant, només dins aquest espai hi ha 88 persones que tenen o tendran un problema de salut mental al llarg de la seva vida i tal vegada no ho sabran mai. Potser n'estam fent un gra massa i Carlos Romero només estava aconsellant al qui s'asseia devora ell que cercàs ajuda professional. Que per què l'hi deia cridant? No ho sé, potser perquè hi ha gent que xerra massa fort.

Toni Barceló

Activista Obertament Balears

T'has demanat alguna vegada què és per a tu la bogeria? Durant anys vaig pensar que era boja perquè una nit vaig perdre el seny.

Tenc 37 anys i a 24 em van diagnosticar un trastorn mental. Va ser una etiqueta que amb el temps ha anat perdent importància per a mi; jo accept el meu trastorn i prenc medicació, i a vegades m'agrada parlar sobre la meva experiència.

Som na Cris i, saps?, no som el meu trastorn.

Des que me'l van diagnosticar, he tingut quatre ingressos en la unitat d'aguts. El meu primer ingrés va ser el 2008 i el darrer, el 2013. Reconec que de cada ingrés he après alguna cosa, i allà dins vaig conèixer gent encantadora amb la qual vaig mantenir contacte durant un temps.

El suport que he tingut en tot aquest temps ha estat molt important per a mi.

La meva família i la meva parella han estat al meu costat des del primer moment, mai m'han donat l'esquena. Fins i tot feim bromes sobre el tema, perquè cal dur-ho el millor que es pugui. Per a mi, és molt important tenir-los en la meva vida.

He tingut la sort de gaudir d'una família molt unida i per això m'he sentit sempre agraïda.

La meva parella, què he de dir d'ell! Encara que em vaig posar malament de sobte, quan només feia quatre anys que ens coneixíem, sempre m'ha donat suport. Ara duim setze anys junts i continua estimant-me i acaronant-me pràcticament igual que el primer dia. Tenir una persona com ell al meu costat em dpna forces per seguir endavant.

Durant el meu primer ingrés, vaig fer saber a les meves amigues que estava en la unitat d'aguts de Psiquiatria de Son Dureta. Totes i cadascuna d'elles em van venir a veure; les que van poder, més d'una vegada. Fins i tot vaig tenir visites des de la nostra illa veïna, Eivissa.

Que vinguessin a visitar-me va ser molt gratificant, van demostrar que jo els importava i que m’estimaven. Al llarg d'aquests anys, m'han demostrat que continuen fent-ho.

Avui dia encara tenc moltes de les amistats que tenia abans de patir el trastorn mental. I què he de dir de les altres persones que he anat coneixent pel camí de la vida!

L'amistat i el contacte amb totes les persones que m’estimen, l'afecte rebut d'elles, m'ha ajudat a ser forta, a créixer com a persona i a ser on som avui. He après a acceptar el meu trastorn, a viure amb ell. I, per descomptat, intent ser feliç.

Mai m’ha suposat un problema dir que tenc un trastorn mental, encara que no és la meva carta de presentació. Però a vegades m'agrada parlar-ne contant la meva experiència i demostrant que som una persona com qualsevol altra.

Això sí: a causa de la meva sinceritat en entrevistes laborals he perdut l'oportunitat de fer feina. Pel que he vist, una persona amb un trastorn mental greu no és acceptada en alguns llocs de feina per molt qualificada que estigui. Així i tot, pens que ocultar el meu trastorn no serveix de res, ja que tard o d'hora s'acaben sabent les coses.

He tingut molts alts i baixos. Estats d'ànim amb pics molt alts (manies) que m'han duit a ingressos i també molt baixos (depressions). Però sempre els he superat.

Cert és que en algun moment he perdut el cap, però… i qui no?

Cris Picó, activista d'Obertament Balears

Les activistes d'Obertament Balears hem decidit fer una campanya a les xarxes socials per al 8 de Març de 2021. A causa de la pandèmia que estam patint no és el més adequat fer una gran concentració de persones, com s'organitza habitualment cada 8M. Però no volem deixar passar aquesta data tan remarcable per reivindicar els drets de les dones. Així que enguany hem de tirar d'imaginació i fer alguna cosa diferent que també cridi l'atenció i fomenti que es parli de la discriminació de les dones en la nostra societat i de la necessària defensa dels nostres drets: tots els drets humans universals, que, malauradament, són trepitjats amb bastanta freqüència encara quan es tracta d'aplicar-los a les dones.

I en el cas de ser una dona que pateix un problema de salut mental és encara més freqüent i més fàcil la possibilitat de patir discriminació. 

Quantes vegades som tractades amb paternalisme les dones! Principalment per part dels pares, però també per part de qualsevol familiar, amic, company de feina... 

Quantes vegades se'ns discrimina a la feina a causa del nostre sexe! Quantes vegades ens han tractat amb condescendència i fins i tot menyspreu a un taller, a una tenda, a un bar... simplement pel fet de ser dona! 

Quants de comentaris masclistes hem hagut de suportar per part d'amics i desconeguts!!

Idò resulta que hem constatat que les persones que tenen comportament masclista són encara més agressives amb una dona que ha patit o pateix algun problema de salut mental. Perquè precisament una persona masclista es sent més forta davant una persona que considera que està en inferioritat de condicions. Dins el seu limitat esquema mental una dona és més feble i ha d'estar sempre supeditada a la voluntat i les decisions dels homes. Així era legalment fins fa relativament poc temps: una dona necessitava el permís de son pare, germà o marit per tenir passaport i viatjar, per comprar una casa...

Afortunadament, gràcies a la determinació de moltes dones valentes i decidides, han canviat moltes normes i hem aconseguit dret a votar i moltes altres coses. Però encara fa falta un canvi social important, un canvi en la manera de pensar i de comportar-se en gran part de la nostra societat.

Evidentment, el canvi portarà molts d'esforços i molt de temps. I no es tracta de mobilitzar-nos només un dia a l'any. La lluita ha de ser constant en cada circumstància de cada dia. Però al mateix temps podem aconseguir un ressò especial centrant esforços per fer patent aquesta lluita un dia especial.

Per això celebrem el dia de la dona. I ho celebrem de manera reivindicativa.
Perquè, desgraciadament, vivim en una societat masclista que ens discrimina pel fet de ser dones i, doblement, per tenir algun trastorn de salut mental. Volem transformar la societat en què vivim. Estam dispostes a dedicar el temps i l'esforç que faci falta.

Sabem que haurem de fer molta feina diàriament i que serà un procés llarg... No es tracta només de sortir al carrer un dia. Està molt bé que un dia a l'any ho recordem de manera especial, però el que és realment important és mantenir una actitud reivindicativa cada dia en tots els àmbits i anar fent passes endavant individualment i col·lectivament.

Són necessàries moltes passes en l'àmbit de les institucions, però és necessària, sobretot, la constància en la nostra actitud personal de defensa dels nostres drets, del nostre espai, a escala individual, familiar, laboral i social.
És en tots els nivells que s'infiltra de manera quasi imperceptible el masclisme, fins i tot entre persones que en principi es defineixen com a demòcrates i defensores dels drets humans. Són segles de masclisme que portam a l'esquena. És necessària una transformació profunda de la societat en què vivim. El llenguatge, les actituds, les maneres de fer les coses, de distribuir els rols... Hi ha tantes situacions en què, de manera automàtica, les persones marquen unes diferències que no tindrien per què ser així!

Hi ha gent que no s'adona de les conseqüències que les actituds masclistes tenen sobre les dones, especialment quan són molt joves. Una nina que creix en un ambient masclista es pensa que és natural que es tracti amb menyspreu, desconsideració i paternalisme a qualsevol dona. Pot arribar a pensar que és inferior pel fet de ser dona.

Record haver desitjat ésser home moltes vegades durant la meva infància: En primer lloc per poder escollir les juguetes que m'agradaven! Per què no podia demanar un cotxe o qualsevol de les innumerables juguetes interessants que deien que eren per a nins?? Afortunadament la meva mare i el meu pare varen ser comprensius i vaig poder gaudir d'un autobús al qual se li obrien les portes i podia introduir passatgers! I un taller mecànic que tenia un munta-càrregues que accionava amb una manovella! Més endavant, per poder practicar esports i aspirar a treballs només ocupats per homes en aquells moments...

A mesura que vaig anar madurant vaig canviar el punt de vista: estic satisfeta amb el gènere que tinc, el que no m'agrada és com tracten a les dones en la societat en què visc. Així que vaig començar a reivindicar una altra actitud envers les dones, una transformació de la societat per tal d'aconseguir-ne en què tinguem igualtat d'oportunitats i respecte cap a totes les persones, independentment del seu sexe, de les seves particularitats, de les dificultats o problemes de salut que tingui, de la seva raça, la seva religió...

La primera cosa que em molestava enormement era haver d'aguantar els "piropos" quan caminava pel carrer. Però què es pensen aquests imbècils? A mi què m'importa el que faries o deixaries de fer? Deixa'm tranquilla! Fins i tot els expressats de manera educada estan fora de lloc! Jo tinc tot el dret del món a caminar pel carrer sense que ningú em faci cap referència al meu físic! I ningú té dret a importunar a una dona dient el que ell pensa sobre el seu cos! Per molt preciós que sigui el comentari!

Una cosa que és molt important canviar per no discriminar les dones és la implicació de les diferents persones d'una família en la neteja i organització de la casa i en la cura dels infants i persones que necessiten ajuda. És increïble que quan una persona es fa gran no siguin tots els seus fills els que s'encarreguin d'ajudar-la en les seves necessitats, sinó les seves filles i les seves nores! O sigui, pel fet de ser home no tens capacitat de tenir cura de ta mare o ton pare?

Aquesta càrrega extra és un dels motius que se sumen a molts altres, com l'excés d'importància que li donam a l'aspecte físic d'una dona, la dificultat per aconseguir una valoració adequada de la teva feina, la discriminació en el moment de donar un ascens o un càrrec directiu... que afavoreixen la situació d'estrès i faciliten que acabem patint ansietat, depressió i moltes altres malalties.

I quan una dona pateix algun problema de salut mental ja és gairebé inevitable que pateixi un tracte discriminatori, paternalista i, fins i tot, es veu obligada en moltes ocasions a aguantar menyspreu i violència.

Com a activista d'Obertament Balears, davant la celebració del dia de la dona, he volgut fer aquestes reflexions per dirigir l'atenció sobre les dificultats que tenim les dones, simplement pel fet de ser dones, afegides als possibles problemes de salut mental que tinguem personalment i a la patent discriminació per aquest motiu.

Marisa Mayrata

Activista d'Obertament Balears

De petit, em varen regalar un pianet que duia gravada una melodia de la qual encara em record com si l'hagués creada jo mateix. Per a mi, aquell llenguatge fascinant no tenia cap misteri; l'entenia perfectament, i vaig ser capaç de reproduir la cançó a l'instant com qui diu «mamà.» A 5 anys, vaig rebre les primeres lliçons de piano i a 18 anys ja havia convertit la música en la meva professió. M'hi vaig dedicar de manera exclusiva fins el dia que vaig patir la crisi més greu de la meva vida.

El 2017, quan vivia a Cantàbria, vaig gravar el meu primer disc en solitari, From Home to Home. El procés va ser llarg i molt feixuc a causa del meu malestar interior. La inquietud no em deixava dormir, em passava les nits en blanc pensant en la mort i, en comptes de gaudir l'experiència en companyia de la banda, vaig anar allunyant-me'n fins que em vaig trobar instal·lat en un aïllament dolorosíssim. Em sentia com l'atmosfera càntabra: gris, plujós i tancat en mi mateix.

Hi ha una cançó del disc que ho reflecteix amb exactitud: When I am Down. El text, abans d'esclatar en un lament intens, diu:

M'encantaria sentir que sóc aquí

Però tan sols em sent enfonsat

Per ser sincer, he de dir que jo ja era infeliç abans de tot això. Vaig créixer sentint-me abandonat i sotmès a una tristor que em provocava un nus a la gola i que tengués els ulls vidriosos de manera permanent. Veia el món com una amenaça. Si em convidaven a celebrar un aniversari, a anar al cine o a fer qualsevol altra cosa, jo hi responia que no i m'inventava excuses incontestables perquè no hi insistissin més. Sortir de casa em feia una por terrible.

Intentava sentir-me millor menjant compulsivament fins que un dia vaig tastar l'alcohol. Em vaig preguntar: «Per què no t'he conegut abans?» En beure, adquiria el superpoder de relacionar-me amb els altres, d'expressar els meus sentiments, de tenir relacions sexuals, etc. Al principi, només bevia els caps de setmana, però arribà un dia que no podia evitar fer-ho inclús quan no en tenia ganes, i, a més, ja no tenia res de divertit.

Tornant a la cançó, Mehnai canta

Necessit posar-me bé

però qui ho diu, en realitat, sóc jo. No em trobava bé i ho sabia, i també sabia que l'única solució era demanar ajuda. El dia que vaig patir la crisi més greu de la meva vida, per fi vaig tenir el valor de contar-li a la meva família i a un professional com em sentia, què feia i què tenia intenció de fer. D'ençà, estic aprenent que és possible desenvolupar un projecte de vida en convivència harmònica amb la patologia dual. Parlar-ne obertament és la meva manera de fer activisme per la salut mental.

Toni Barceló

Activista d'Obertament Balears

Obertament Balears compta amb el finançament de la comunitat autònoma de les Illes Balears a través del 0,7 % de l'IRPF.

Som catòlic, m’agrada molt la litúrgia, i som practicant, és a dir, que m’agrada molt la religió. I vaig patir un episodi d’estigmatització a la parròquia.

M’he sentit humiliat perquè, a causa del meu trastorn bipolar, des de l’any 2012 no m’han deixat participar en les celebracions litúrgiques com a lector o escolà. Pens que hagués necessitat més comprensió per part dels preveres i alguns membres de la parròquia, que amb la seva actitud m’han enfonsat encara més.

M’he sentit discriminat, apartat, infravalorat, com un trasto... Amb tot el que jo he fet per la parròquia no em mereixia aquest tracte. Crec que no és la millor manera de tractar una persona amb un trastorn mental per part d’una institució com l’Església. I encara segueixen igual les coses.

Em van diagnosticar amb 24 anys, i llavors vaig decidir compartir-ho amb els membres de l’església del meu poble. És cert que no tots varen reaccionar igual; record un dels preveres que ho va entendre i me va ajudar molt. Però diverses persones d’aquell entorn no varen reaccionar de la mateixa manera. Persones que no saben què és viure amb un trastorn de salut mental i, per manca de informació i empatia, em van discriminar.

Sentir-me tractat d’aquella manera va fer que prengués la decisió de posar punt i a part a la meva relació amb l’església l’any 2012 fins que em demanin disculpes pel tractament que vaig rebre; que crec que si són persones honestes així ho faran.

Com veieu, a conseqüència de l’estigma, les persones com jo, amb problemes de salut mental, experimenten rebuig, aïllament i discriminació, sobretot en l’àmbit laboral, en les relacions socials —fonamentalment amb els amics i la parella—, i fins i tot en la comunitat. El rebuig social afecta qui el pateix, que a la llarga l’anticipa, és a dir: assumeix d’entrada que els altres el menystindran i discriminaran pel fet de tenir un problema de salut mental.

Davant d’això, l’estratègia més freqüentment utilitzada és l'ocultació del problema. Aquesta es duu a terme en tots els àmbits —fins i tot arriben a ocultar-lo a la família—, però s’utilitza especialment a l'hora de buscar una feina. No obstant això, l'ocultació genera importants sentiments de desconfiança i temor cap als altres, per estar sempre present la por a què se sàpiga.

Un altre dels efectes de l’estigma és l’autoestigma, és a dir, el fet que moltes persones amb problemes de salut mental assumeixin els estereotips, prejudicis i conductes negatives envers ells. L’autoestigma es manifesta en l’autolimitació en el treball, la no assistència a la rehabilitació, el rebuig al problema, la baixa autoestima i la manca d’expectatives de recuperació.

Hi ha qui acaba veient-se a sí mateix com a inferior i fracassat, i es mostra insegur. Això provoca un empitjorament de l’autoaïllament, la qual cosa reforça la dificultat en establir relacions socials i laborals.

Per tot això, me vaig fer activista en salut mental, per poder explicar a les persones que l’estigma és una discriminació total cap a la persona que sofreix la malaltia mental.

Quan em varen diagnosticar, va ser un cop molt dur a sa meva trajectòria vital; jo estava aïllat, perdut i, fins i tot, vaig pensar en treure’m la vida. En aquell moment, el meu psiquiatre me va saber ajudar a llevar-me aquelles idees del cap i vaig començar a veure que hi ha vida dins la malaltia mental. És una malaltia com qualsevol altra, encara que hi hagi persones que no ho entenguin. En el meu cas, diverses persones no ho varen saber entendre. I aquestes discriminacions empitjoraven la meva salut.

Vull acabar dient que ara les coses han canviat, i ha estat gràcies a l’ajuda dels professionals que m’han acompanyat al llarg dels darrers anys. Seguiré lluitant perquè sa gent entengui sa paraula ESTIGMA en salut mental.

Tolo Morro Mora

Duia tota la vida inventant excuses. Callant-me el que veritablement em passava. Anys de silenci que només em van causar sofriments i amargors. No passava un sol dia en què no em qüestionés si era pitjor bregar amb el trastorn o carregar amb el pes de la por de revelar-lo. El temor m'acompanyava sempre, latent i incessant, com si fos la meva ombra; mentrestant, m'obstinava a intentar, cada dia, dur una rutina mínimament productiva.

Revelar a la meva exparella que des de molt jove patesc un trastorn mental em va resultar força complicat. Sabia per experiències anteriors que si una relació comença a ser seriosa, és important no amagar-ho. No volia demorar-me. Havia de donar-me l'oportunitat de poder gaudir d'una relació sentimental sense caretes, sent jo mateixa.

El dia que vaig abordar el tema em sentia nerviosa. No sabia per on començar. Encara que estava convençuda que anava a sincerar-me amb la persona adequada: comprensiva, sensible, empàtica...

—Aquesta setmana tenc cita amb el psicòleg —vaig començar.

—I això? No estàs bé amb mi? —va respondre amb els ulls com a plats. Uf!, vaig pensar jo. Però havia agafat impuls.

—No té res a veure amb això. Hi vaig fa molts anys. Patesc d'ansietat, agorafòbia i depressió.

—Agora... què?

—Agorafòbia. Resumint, por de sortir al carrer.

—Ah! Sí! He vist una pel·lícula que tractava d'això. Però és de bojos, no? I, a més, tu surts al carrer!

—Sí, clar. No t'imagines la feina que hi ha darrere per aconseguir-ho. Teràpia, medicació... Hi ha hagut temporades que no he pogut ni intentar-ho.

—Damunt prens medicació! —va respondre decebut.

Em vaig enfonsar. La conversa no prenia el camí que havia imaginat. Però no em vaig donar per vençuda. Volia saber què opinava exactament.

—Digues-me —li vaig dir—, què et passa exactament pel cap?

—Doncs, per començar, crec que els psicòlegs són per a persones febles que no saben solucionar els seus problemes soles. Que t'enganxaràs a la medicació i arribarà el dia en què no podràs viure sense. Que no em ve gens de gust conviure amb una depressiva que ho vegi tot negre i que estigui sempre trista. Que si formàssim una família, em costaria creure que fos l'entorn més adequat per a unes criatures. I damunt, aquesta maleïda agorafòbia... Por de sortir al carrer! Incomprensible! —va respondre alteradíssim.

A hores d'ara jo ja no donava crèdit. Però... encara n'hi havia més:

—Per cert —va continuar com si se li hagués ocorregut una cosa important—. I els viatges?

—Si m'ho demanes ara mateix, doncs no, no viatj. Però he tingut temporades bones en les quals sí que ho he fet.

—Llavors, si ens casàssim... no tindríem lluna de mel!

Aquesta conversa és completament verídica, encara que —per raons òbvies— he omès bastant. Quan et decideixes a parlar, és possible que hagis d'enfrontar-te a aquest maleït estigma. Per a moltes persones som bojos, bipolars, trastornats, febles, fluixos... i un llarg etcètera. Si la societat respectàs més a les persones que pateixen algun tipus de trastorn mental, nosaltres també ho faríem cap a nosaltres mateixos. No obstant això, moltes vegades passa tot el contrari: ens sentim assenyalats i aïllats.

Vos he contat un episodi que em va succeir en una relació sentimental, però no és en l'únic àmbit en el qual he sentit la força de l'estigma. Pot donar-se en moltíssimes circumstàncies. Aquell empresari que tem contractar-te perquè no et veu capacitat per fer una feina important, o perquè té la certesa que et passaràs la majoria del temps amb una baixa mèdica. L'aplicat periodista que vol captar l'atenció del lector utilitzant aquell titular en què justifica un cas violent per la presència d'una malaltia mental. Qualsevol veïnat espantat que no vol compartir amb nosaltres l'edifici (no fos cosa que, en un brot, ens pegai per volar-lo pels l'aires...). O fins i tot personal sanitari —inclòs el de salut mental—, que oblida fàcilment que qui acudeix a la consulta és una persona, i no una malaltia.

Davant el fet que una de cada quatre persones patirem una malaltia mental — segons l'Organització Mundial de la Salut—, no hauríem d'ignorar la importància de lluitar contra aquesta xacra. Informar, visibilitzar i normalitzar ha de convertir-se en una feina de tots. Jo he decidit fer-ho. Primer, per tots aquests anys que em vaig mantenir en silenci; i segon, per aquelles persones que no poden fer-ho o que encara no han trobat el moment.

Els donaré la meva veu.

Susana Pino

Activista d'Obertament Balears

El meu nom és Joan i som una persona amb un diagnòstic de salut mental. Tota la meva vida he tingut problemes de conducta, adaptació i sociabilitat, per la qual cosa des de molt nin vaig anar al psicòleg. M'han diagnosticat moltes malalties, però des que vaig complir quaranta anys tinc el mateix diagnòstic.

Tot aquest temps he viscut amb tristesa, sense poder ser feliç, ja que no comprenia què em passava i per què era l'aneguet lleig de la família, l'escolar inadaptat, la persona a la qual li duraven poc les feines... Ara som conscient que tinc una malaltia mental i que no per això he d'amagar-me. Des que ho he acceptat, la meva vida ha millorat i s'han dissipat moltes frustracions.

He tingut, i encara tinc, un problema d'autoestigma. Encara record com vaig arribar a Visibles*, una mica perdut, demanant fer coses amb gent "normal". Ha estat amb el temps i la formació com a activista que m'he adonat que jo ja era una persona normal, i que els altres també ho eren. Vaig aprendre què era l'estigma i m’hi vaig veure reflectit en major o menor grau.

Crec que l'autoestigma és la forma més cruel de rebuig, perquè és cap a un mateix. A vegades pensam que la gent diu coses per maldat, per fer mal, i no ens adonam que en els nostres pensaments ens diem coses terribles a nosaltres mateixos. He plorat preguntant-me el perquè, rebutjant-me, odiant-me pel simple fet d'estar malalt.

La gent no s'adona del que és una malaltia mental, encara que una de cada quatre persones patirà algun tipus de trastorn mental durant la seva vida. La majoria viu convençuda que pertany al grup dels qui no es veuran afectats per un trastorn mental, i quan el sofreixen els costa acceptar-lo.

Moltes vegades, la gent no s'atura a pensar que no treballar a causa d'una malaltia mental és tot excepte una ganga, que darrere d'una malaltia mental hi ha sofriment, molt de dolor, incomprensió i estigma. A mi m'agradaria treballar, perquè significaria que domín els meus problemes i que aquests no afecten el meu dia a dia. Record que quan treballava em posava a plorar en començar la jornada, i era per la frustració de no poder aguantar la vida quotidiana, el patiment de veure'm amb problemes per rendir, la por a què diran.

Encara sofresc estigma. Em costa pensar a tenir parella, perquè em fa pànic que em preguntin què tinc, per què no faig feina. Per això no cerc parella, esquiv el problema, encara que això no significa que no m'adoni que rebuig tenir parella per por de què diran sobre mi. I, pel meu propi bé, esper superar-ho.

Des que vaig fer el curs d'activista d'ObertamentBalears m'he adonat que jo tenia un problema d'autoestigma. Estic fent passos per a superar-ho, i malgrat que encara no ho he aconseguit, continuu intentant-ho cada dia.

*Visibles és un programa d'atenció integral i promoció de l'autonomia.

Realment sabem què és la salut mental? Som conscients del que senten les persones amb un trastorn mental? Ens hem plantejat mai el menyspreu de la societat cap a aquestes persones?

Creiem que la societat d'avui en dia no dona prou importància ni informació perquè, sobretot els adolescents, entenguin el significat real del trastorn de salut mental.

Com a alumnes de l'institut, IES Manacor, mai ens havien parlat sobre aquest tema, fins a enguany, que varen venir dues persones relacionades amb aquest tema a explicar-nos què vol dir tenir o no salut mental i a contar-nos una història sobre una d'elles, la qual té un trastorn de salut mental. Una de les coses que ens va impactar més va ser la seva història, ja que normalment quan ens fan xerrades no ens parlen des d'un punt personal, com ho va fer ella, contant-nos a partir d'un conte la seva història. Això ens va ajudar a tots i totes a empatitzar més amb totes les persones que ho pateixen i entendre més el que senten i l'esforç que fan.

Consideram que aquestes persones són molt admirables, fortes i valentes, ja que lluiten dia a dia tot i tenir les dificultats que la societat els hi imposa pel simple fet de tenir un trastorn.

Per acabar, ens agradaria que la societat, després del que vos hem xerrat i expressat, acceptàssiu aquestes persones tal com són, perquè són capaces de fer el mateix o més que les persones sense cap trastorn encara que hi hagi gent que no ho pensi. Per això vos recomanam a tots i totes que si teniu l'oportunitat de poder assistir a una xerrada sobre aquest tema, hi assistiu, ja que t'obri molt els ulls.

Una abraçada de les alumnes de 3r ESO, Alícia, Llucia i Marina.

Obertament Balears - 3 Salut Mental implementa el projecte "What's Up! Com vas de salut mental?" amb el suport d'Obra Social "la Caixa".

La salut mental és present en tots els vessants de la nostra vida i ens trobem que tant en adults com en joves hi ha un baix coneixement i reconeixement de la importància de la salut mental. Segons estudis, al voltant d’un 20% de la població de 15 anys, o més, té o ha tingut un problema de salut mental. Així mateix, sabem que el 50% d’aquests sorgeixen abans dels 14 anys (3r ESO) i que, com abans es faci el diagnòstic, millor pronòstic de recuperació hi haurà.

Als instituts, doncs, per estadística, hi podria haver al voltant de 6 alumnes dins cada aula amb un problema de salut mental o amb risc de patir-ne un. Tenint en compte aquestes dades, quan al curs 2018/2019 se’ns va proposar a l’IES Manacor la idea del projecte “What’s Up! Com vas de salut mental?” vàrem decidir participar-hi sense pensar-ho. Al curs actual, òbviament, ho hem fet de la mateixa manera, ja que la recepció per part de l’alumnat va ser molt positiva la primera vegada.
Aquest projecte lluita contra l’estigma no només cap a aquelles persones que tenen problema de salut mental, sinó també contra l’estigma d’aquelles persones que, obertament i sense cap mena de tabú, volen parlar sobre la seva salut mental. Aquest enfocament ens pareix molt innovador i necessary. Per tant, hem decidit aplicar aquest projecte a tots els cursos de 3r d’ESO, involucrant així 123 alumnes. Aquests alumnes han dut a terme activitats dinàmiques a diferents assignatures que els han fet reflexionar i debatre sobre l’estigma.
Dins la meva classe d’anglès, personalment, vàrem veure uns vídeos de persones que conviuen amb un trastorn mental i de com se sentien en situacions de discriminació. En vàrem parlar amb els alumnes i va sortir la seva part més sensible. Aquest tema va tocar la seva fibra i es varen adonar de la dificultat que pot suposar el dia a dia en un món com el nostre si tens una malaltia mental. Dins l’aula va sorgir un ambient molt familiar i de confiança, inclús alguns alumnes varen explicar experiències personals sobre familiars amb malalties mentals i varen arribar, ells sols, a la conclusió que la seva actitud amb aquestes persones havia de ser d’empatia i suport total.
Després d’aquestes activitats, va arribar la visita de l’activista. Tots els alumnes esperaven amb il·lusió conèixer les persones de les quals havíem parlat durant mesos. Vàrem parlar del que havíem après aquest temps i l’activista ens va contar la seva experiència personal amb un relat impactant. Els alumnes varen quedar impressionats per les vivències que li havia tocat viure des de tan jove. Es varen posar en la seva pell, varen admirar la seva capacitat de superar-se i varen veure la importància de tenir suport i no sentir-se sol en un moment així. La visita va acabar, com no podia ser d’altra manera, amb un gran aplaudiment i l’agraïment dels alumnes i professors presents. En definitiva, aquest projecte va produir una gran reflexió en els nostres alumnes i professors. Alguns d’ells inclús es varen acostar a fer preguntes personals després de la xerrada, i, en la meva opinió, una iniciativa molt necessària i que té efectes molt positius en els nostres instituts.

Natalia Faciabén Acedo
Coordinadora de la comissió de salut i professora d'anglès a l'IES Manacor, centre participant en el projecte "What's Up! Com vas de salut mental?".
Aquest programa compta amb el suport d'Obra Social "la Caixa".

Record perfectament quan em van oferir l'oportunitat de collaborar amb el projecte What's up! Es tractava de compartir la meva història de vida amb alumnes de tercer d'ESO. En aquell moment, la meva ment es va omplir de records de quan jo tenia aquesta edat. Vaig recordar a aquella nina espantada, poruga, introvertida, angoixada, trista.... Amb l'edat que tenen els joves amb els quals jo collaboraria, ja havia experimentat els meus primers símptomes del trastorn. Era una edat molt vulnerable, a la qual em sentia completament perduda. Aviat vaig ser conscient de l’important que hagués estat per a mi que algú m'hagués explicat que el que m'estava passant tenia nom, tractament i, per descomptat, sortida. Així que imaginau-vos com em sent d’afortunada quan compartesc la meva experiència amb ells, quan els transmet normalitat a l'hora de xerrar de sentiments o demanar ajuda i de no avergonyir-se per sentir de manera diferent a la resta. Per a mi és súper guaridor poder oferir allò que jo no vaig tenir.

Als meus familiars, amics i societat en general els demanaria que no siguin condescendents, intransigents, que no intentin donar solucions, no cerquin la cura, la solució és molt més senzilla: acceptin el trastorn, la malaltia. No etiquetin la seva gent, no els assenyalin cada dia.

Maria, Josep, Lluís, Aina, Ricard, Pau... Són els seus fills, germans, pares, amics. Són alts, baixos, grassos, prims, lletjos, guapos... i tots els qualificatius que vulguin posar-los. NO SÓN EL SEU TRASTORN.

No som la malaltia, no som el nostre trastorn, l'estigma ens fa mal i més a les dones, que patim doble estigma, la INCOMPRENSIÓ de parelles, fills, pares... i la discriminació per ser dones. Quan escoltam "Tu no pots caminar sola, tu no has de fiar-te de ningú, et faran mal, estàs malalta"… Aquest maltractament psicològic al qual ens exposen, ens enfonsa encara més en la incomprensió d'una vida injusta. Som mare, som filla, som companya i som amiga. No som la meva malaltia, som Mary, tenc 52 anys, patesc depressió-ansiosa, sé cuidar-me i fer-me respectar. Un trastorn mental no em defineix, una crisi ansiosa no em qualifica. Acceptar el meu trastorn ha estat més fàcil que acceptar l'estigma que això comporta.

L'OMS diu: "Una de cada quatre persones en el món patirà en un moment de la seva vida un trastorn mental". Sentir-me desautoritzada, menyspreada, incapacitada per part de familiars, amics, companys i caps per ser dona amb un trastorn mental diagnosticat t'enfonsa, et fa mal, et fa mal fins a punt que la solitud és la teva millor aliada i, a la vegada, a major solitud, més fàcil recaure, emmalaltir.

Eliminar l'estigma és fàcil, cuidin-nos amb una mirada, amb una carícia que digui: aquí estic, quan necessitis ajuda “Demana-me-la”! I mentrestant gaudim del moment, de l'aquí i l'ara.

Mary Domínguez

Que linda maestra es la vida.

Que te repite el examen cada día, hasta que por fin lo apruebas.

Ahora que se dónde el amor mora, en el presente, en el ahora.

Ramón Melendi.

A aquelles persones que no són enteses per la seva malaltia mental, a aquells que són jutjats pels seus fets, a aquells que són ferits per les paraules dels seus amics o pel seu nucli familiar, a aquells que exigeixen la seva llibertat, a aquells que cerquen la seva pròpia identitat, a aquells que se senten tots sols entre la multitud, a aquells que són estigmatitzats pel seu trastorn mental... M'agradaria dir-los que mai perdin l'esperança i, sobretot, que no es rendeixin perquè ells són els amos de la seva pròpia vida. Doncs, l'acte més gran de rebellia i de valentia que poden fer és... VIURE.

Durant la meva adolescència, la depressió endògena que m’habitava es caracteritzà per tenir un superpoder: el de la invisibilitat. Servidora va cosir-li durant anys, amb molta cura, la capa que li atorgava aquesta magna potestat. Com assumir a soles que alguna cosa no anava gens bé dins el meu cap? Com explicar als pares, als amics, que el món que m’envoltava se m’apareixia lluny i no semblava afectar-me? Com aixoplugar tanta apatia, tristesa i dolor sense raó aparent sota un mateix paraigua? Com tancar-lo i deixar que l’aigua m’esborrés la careta enmig de tants prejudicis i tanta incomprensió?

Aquest és, en essència, un dels efectes de l’autoestigma i l’estigma anticipat a què ens enfrontam sovint les persones afectades per algun trastorn de salut mental (diagnosticat o no). Interioritzam els significats socials negatius atribuïts al nostre trastorn i, en conseqüència, ens encomanam moltes vegades a nosaltres mateixos la missió impossible de guardar el secret; maquinam tot tipus d’enganys i filigranes per a que l’entorn, quan ens miri, no hi vegi res d’estrany. Tenim por al refús i al mensypreu social, així que lluitam per esdevenir transparents, i ens subjectam la capa ben fort per a que no surti volant enmig d’una ventada.

Avui, amb trenta-un anys i després d’haver-me recuperat de tres fortes recaigudes, no puc aturar de pensar en com hagués estat passar per aquest tràngol en unes altres circumstàncies. M’explic. I si hagués existit un espai on treure-ho a l’escola, a l’institut, a casa? I si hagués pogut disposar de més informació sobre aquest tema? I si hagués pogut conèixer el testimoni de gent en la meva mateixa situació? En definitiva: i si no fos un tema tabú? Hauria tardat també uns deu anys a demanar ajuda? La resposta, n’estic ben segura, seria un no rotund. Perquè el silenci, quan és imposat, pesa més que una llosa i fa del temps el teu pitjor enemic.

Parlem-ne. Parlem d’una vegada, alt i clar, sense tabús, de salut mental. A casa, a la feina, al bar, a les escoles. Parleu-ne més, també, els professionals de la medicina. Escoltem i, sobre tot, deixem parlar a aquells companys que encara estan en procés de recuperació i que resten invisibles.

Deixem de mirar cap a un altre costat. Una de cada quatre persones pateix, ha patit o patirà un trastorn de salut mental al llarg de la seva vida, segons la OMS. Pot ser episòdic o reincident, pot ser el teu germà o el teu company de feina, potser demà o potser mai. Però per damunt de tot, és, i la seva incidència esdevé massa real com per ser ignorada. Perquè allò que no s’anomena, és com si no existís. Parlar ens fa bé i estam junts en això. Posem veu a aquest silenci i deixem volar la capa.

Article publicat a Diario de Mallorca el 10/10/2019 amb motiu del Dia Mundial de la Salut Mental