Qui som: superant l'autoestigma

El meu nom és Joan i som una persona amb un diagnòstic de salut mental. Tota la meva vida he tingut problemes de conducta, adaptació i sociabilitat, per la qual cosa des de molt nin vaig anar al psicòleg. M'han diagnosticat moltes malalties, però des que vaig complir quaranta anys tinc el mateix diagnòstic.

Tot aquest temps he viscut amb tristesa, sense poder ser feliç, ja que no comprenia què em passava i per què era l'aneguet lleig de la família, l'escolar inadaptat, la persona a la qual li duraven poc les feines... Ara som conscient que tinc una malaltia mental i que no per això he d'amagar-me. Des que ho he acceptat, la meva vida ha millorat i s'han dissipat moltes frustracions.

He tingut, i encara tinc, un problema d'autoestigma. Encara record com vaig arribar a Visibles*, una mica perdut, demanant fer coses amb gent "normal". Ha estat amb el temps i la formació com a activista que m'he adonat que jo ja era una persona normal, i que els altres també ho eren. Vaig aprendre què era l'estigma i m’hi vaig veure reflectit en major o menor grau.

Crec que l'autoestigma és la forma més cruel de rebuig, perquè és cap a un mateix. A vegades pensam que la gent diu coses per maldat, per fer mal, i no ens adonam que en els nostres pensaments ens diem coses terribles a nosaltres mateixos. He plorat preguntant-me el perquè, rebutjant-me, odiant-me pel simple fet d'estar malalt.

La gent no s'adona del que és una malaltia mental, encara que una de cada quatre persones patirà algun tipus de trastorn mental durant la seva vida. La majoria viu convençuda que pertany al grup dels qui no es veuran afectats per un trastorn mental, i quan el sofreixen els costa acceptar-lo.

Moltes vegades, la gent no s'atura a pensar que no treballar a causa d'una malaltia mental és tot excepte una ganga, que darrere d'una malaltia mental hi ha sofriment, molt de dolor, incomprensió i estigma. A mi m'agradaria treballar, perquè significaria que domín els meus problemes i que aquests no afecten el meu dia a dia. Record que quan treballava em posava a plorar en començar la jornada, i era per la frustració de no poder aguantar la vida quotidiana, el patiment de veure'm amb problemes per rendir, la por a què diran.

Encara sofresc estigma. Em costa pensar a tenir parella, perquè em fa pànic que em preguntin què tinc, per què no faig feina. Per això no cerc parella, esquiv el problema, encara que això no significa que no m'adoni que rebuig tenir parella per por de què diran sobre mi. I, pel meu propi bé, esper superar-ho.

Des que vaig fer el curs d'activista d'ObertamentBalears m'he adonat que jo tenia un problema d'autoestigma. Estic fent passos per a superar-ho, i malgrat que encara no ho he aconseguit, continuu intentant-ho cada dia.

*Visibles és un programa d'atenció integral i promoció de l'autonomia.