L'estigma en les relacions de parella

Duia tota la vida inventant excuses. Callant-me el que veritablement em passava. Anys de silenci que només em van causar sofriments i amargors. No passava un sol dia en què no em qüestionés si era pitjor bregar amb el trastorn o carregar amb el pes de la por de revelar-lo. El temor m'acompanyava sempre, latent i incessant, com si fos la meva ombra; mentrestant, m'obstinava a intentar, cada dia, dur una rutina mínimament productiva.

Revelar a la meva exparella que des de molt jove patesc un trastorn mental em va resultar força complicat. Sabia per experiències anteriors que si una relació comença a ser seriosa, és important no amagar-ho. No volia demorar-me. Havia de donar-me l'oportunitat de poder gaudir d'una relació sentimental sense caretes, sent jo mateixa.

El dia que vaig abordar el tema em sentia nerviosa. No sabia per on començar. Encara que estava convençuda que anava a sincerar-me amb la persona adequada: comprensiva, sensible, empàtica...

—Aquesta setmana tenc cita amb el psicòleg —vaig començar.

—I això? No estàs bé amb mi? —va respondre amb els ulls com a plats. Uf!, vaig pensar jo. Però havia agafat impuls.

—No té res a veure amb això. Hi vaig fa molts anys. Patesc d'ansietat, agorafòbia i depressió.

—Agora... què?

—Agorafòbia. Resumint, por de sortir al carrer.

—Ah! Sí! He vist una pel·lícula que tractava d'això. Però és de bojos, no? I, a més, tu surts al carrer!

—Sí, clar. No t'imagines la feina que hi ha darrere per aconseguir-ho. Teràpia, medicació... Hi ha hagut temporades que no he pogut ni intentar-ho.

—Damunt prens medicació! —va respondre decebut.

Em vaig enfonsar. La conversa no prenia el camí que havia imaginat. Però no em vaig donar per vençuda. Volia saber què opinava exactament.

—Digues-me —li vaig dir—, què et passa exactament pel cap?

—Doncs, per començar, crec que els psicòlegs són per a persones febles que no saben solucionar els seus problemes soles. Que t'enganxaràs a la medicació i arribarà el dia en què no podràs viure sense. Que no em ve gens de gust conviure amb una depressiva que ho vegi tot negre i que estigui sempre trista. Que si formàssim una família, em costaria creure que fos l'entorn més adequat per a unes criatures. I damunt, aquesta maleïda agorafòbia... Por de sortir al carrer! Incomprensible! —va respondre alteradíssim.

A hores d'ara jo ja no donava crèdit. Però... encara n'hi havia més:

—Per cert —va continuar com si se li hagués ocorregut una cosa important—. I els viatges?

—Si m'ho demanes ara mateix, doncs no, no viatj. Però he tingut temporades bones en les quals sí que ho he fet.

—Llavors, si ens casàssim... no tindríem lluna de mel!

Aquesta conversa és completament verídica, encara que —per raons òbvies— he omès bastant. Quan et decideixes a parlar, és possible que hagis d'enfrontar-te a aquest maleït estigma. Per a moltes persones som bojos, bipolars, trastornats, febles, fluixos... i un llarg etcètera. Si la societat respectàs més a les persones que pateixen algun tipus de trastorn mental, nosaltres també ho faríem cap a nosaltres mateixos. No obstant això, moltes vegades passa tot el contrari: ens sentim assenyalats i aïllats.

Vos he contat un episodi que em va succeir en una relació sentimental, però no és en l'únic àmbit en el qual he sentit la força de l'estigma. Pot donar-se en moltíssimes circumstàncies. Aquell empresari que tem contractar-te perquè no et veu capacitat per fer una feina important, o perquè té la certesa que et passaràs la majoria del temps amb una baixa mèdica. L'aplicat periodista que vol captar l'atenció del lector utilitzant aquell titular en què justifica un cas violent per la presència d'una malaltia mental. Qualsevol veïnat espantat que no vol compartir amb nosaltres l'edifici (no fos cosa que, en un brot, ens pegai per volar-lo pels l'aires...). O fins i tot personal sanitari —inclòs el de salut mental—, que oblida fàcilment que qui acudeix a la consulta és una persona, i no una malaltia.

Davant el fet que una de cada quatre persones patirem una malaltia mental — segons l'Organització Mundial de la Salut—, no hauríem d'ignorar la importància de lluitar contra aquesta xacra. Informar, visibilitzar i normalitzar ha de convertir-se en una feina de tots. Jo he decidit fer-ho. Primer, per tots aquests anys que em vaig mantenir en silenci; i segon, per aquelles persones que no poden fer-ho o que encara no han trobat el moment.

Els donaré la meva veu.

Susana Pino

Activista d'Obertament Balears