L'estigma dins l'Església

Som catòlic, m’agrada molt la litúrgia, i som practicant, és a dir, que m’agrada molt la religió. I vaig patir un episodi d’estigmatització a la parròquia.

M’he sentit humiliat perquè, a causa del meu trastorn bipolar, des de l’any 2012 no m’han deixat participar en les celebracions litúrgiques com a lector o escolà. Pens que hagués necessitat més comprensió per part dels preveres i alguns membres de la parròquia, que amb la seva actitud m’han enfonsat encara més.

M’he sentit discriminat, apartat, infravalorat, com un trasto... Amb tot el que jo he fet per la parròquia no em mereixia aquest tracte. Crec que no és la millor manera de tractar una persona amb un trastorn mental per part d’una institució com l’Església. I encara segueixen igual les coses.

Em van diagnosticar amb 24 anys, i llavors vaig decidir compartir-ho amb els membres de l’església del meu poble. És cert que no tots varen reaccionar igual; record un dels preveres que ho va entendre i me va ajudar molt. Però diverses persones d’aquell entorn no varen reaccionar de la mateixa manera. Persones que no saben què és viure amb un trastorn de salut mental i, per manca de informació i empatia, em van discriminar.

Sentir-me tractat d’aquella manera va fer que prengués la decisió de posar punt i a part a la meva relació amb l’església l’any 2012 fins que em demanin disculpes pel tractament que vaig rebre; que crec que si són persones honestes així ho faran.

Com veieu, a conseqüència de l’estigma, les persones com jo, amb problemes de salut mental, experimenten rebuig, aïllament i discriminació, sobretot en l’àmbit laboral, en les relacions socials —fonamentalment amb els amics i la parella—, i fins i tot en la comunitat. El rebuig social afecta qui el pateix, que a la llarga l’anticipa, és a dir: assumeix d’entrada que els altres el menystindran i discriminaran pel fet de tenir un problema de salut mental.

Davant d’això, l’estratègia més freqüentment utilitzada és l'ocultació del problema. Aquesta es duu a terme en tots els àmbits —fins i tot arriben a ocultar-lo a la família—, però s’utilitza especialment a l'hora de buscar una feina. No obstant això, l'ocultació genera importants sentiments de desconfiança i temor cap als altres, per estar sempre present la por a què se sàpiga.

Un altre dels efectes de l’estigma és l’autoestigma, és a dir, el fet que moltes persones amb problemes de salut mental assumeixin els estereotips, prejudicis i conductes negatives envers ells. L’autoestigma es manifesta en l’autolimitació en el treball, la no assistència a la rehabilitació, el rebuig al problema, la baixa autoestima i la manca d’expectatives de recuperació.

Hi ha qui acaba veient-se a sí mateix com a inferior i fracassat, i es mostra insegur. Això provoca un empitjorament de l’autoaïllament, la qual cosa reforça la dificultat en establir relacions socials i laborals.

Per tot això, me vaig fer activista en salut mental, per poder explicar a les persones que l’estigma és una discriminació total cap a la persona que sofreix la malaltia mental.

Quan em varen diagnosticar, va ser un cop molt dur a sa meva trajectòria vital; jo estava aïllat, perdut i, fins i tot, vaig pensar en treure’m la vida. En aquell moment, el meu psiquiatre me va saber ajudar a llevar-me aquelles idees del cap i vaig començar a veure que hi ha vida dins la malaltia mental. És una malaltia com qualsevol altra, encara que hi hagi persones que no ho entenguin. En el meu cas, diverses persones no ho varen saber entendre. I aquestes discriminacions empitjoraven la meva salut.

Vull acabar dient que ara les coses han canviat, i ha estat gràcies a l’ajuda dels professionals que m’han acompanyat al llarg dels darrers anys. Seguiré lluitant perquè sa gent entengui sa paraula ESTIGMA en salut mental.

Tolo Morro Mora