​El dia que vaig patir la crisi més greu de la meva vida (Música i salut mental I)

De petit, em varen regalar un pianet que duia gravada una melodia de la qual encara em record com si l'hagués creada jo mateix. Per a mi, aquell llenguatge fascinant no tenia cap misteri; l'entenia perfectament, i vaig ser capaç de reproduir la cançó a l'instant com qui diu «mamà.» A 5 anys, vaig rebre les primeres lliçons de piano i a 18 anys ja havia convertit la música en la meva professió. M'hi vaig dedicar de manera exclusiva fins el dia que vaig patir la crisi més greu de la meva vida.

El 2017, quan vivia a Cantàbria, vaig gravar el meu primer disc en solitari, From Home to Home. El procés va ser llarg i molt feixuc a causa del meu malestar interior. La inquietud no em deixava dormir, em passava les nits en blanc pensant en la mort i, en comptes de gaudir l'experiència en companyia de la banda, vaig anar allunyant-me'n fins que em vaig trobar instal·lat en un aïllament dolorosíssim. Em sentia com l'atmosfera càntabra: gris, plujós i tancat en mi mateix.

Hi ha una cançó del disc que ho reflecteix amb exactitud: When I am Down. El text, abans d'esclatar en un lament intens, diu:

M'encantaria sentir que sóc aquí

Però tan sols em sent enfonsat

Per ser sincer, he de dir que jo ja era infeliç abans de tot això. Vaig créixer sentint-me abandonat i sotmès a una tristor que em provocava un nus a la gola i que tengués els ulls vidriosos de manera permanent. Veia el món com una amenaça. Si em convidaven a celebrar un aniversari, a anar al cine o a fer qualsevol altra cosa, jo hi responia que no i m'inventava excuses incontestables perquè no hi insistissin més. Sortir de casa em feia una por terrible.

Intentava sentir-me millor menjant compulsivament fins que un dia vaig tastar l'alcohol. Em vaig preguntar: «Per què no t'he conegut abans?» En beure, adquiria el superpoder de relacionar-me amb els altres, d'expressar els meus sentiments, de tenir relacions sexuals, etc. Al principi, només bevia els caps de setmana, però arribà un dia que no podia evitar fer-ho inclús quan no en tenia ganes, i, a més, ja no tenia res de divertit.

Tornant a la cançó, Mehnai canta

Necessit posar-me bé

però qui ho diu, en realitat, sóc jo. No em trobava bé i ho sabia, i també sabia que l'única solució era demanar ajuda. El dia que vaig patir la crisi més greu de la meva vida, per fi vaig tenir el valor de contar-li a la meva família i a un professional com em sentia, què feia i què tenia intenció de fer. D'ençà, estic aprenent que és possible desenvolupar un projecte de vida en convivència harmònica amb la patologia dual. Parlar-ne obertament és la meva manera de fer activisme per la salut mental.

Toni Barceló

Activista d'Obertament Balears


Obertament Balears compta amb el finançament de la comunitat autònoma de les Illes Balears a través del 0,7 % de l'IRPF.