Boja jo, per què?

T'has demanat alguna vegada què és per a tu la bogeria? Durant anys vaig pensar que era boja perquè una nit vaig perdre el seny.

Tenc 37 anys i a 24 em van diagnosticar un trastorn mental. Va ser una etiqueta que amb el temps ha anat perdent importància per a mi; jo accept el meu trastorn i prenc medicació, i a vegades m'agrada parlar sobre la meva experiència.

Som na Cris i, saps?, no som el meu trastorn.

Des que me'l van diagnosticar, he tingut quatre ingressos en la unitat d'aguts. El meu primer ingrés va ser el 2008 i el darrer, el 2013. Reconec que de cada ingrés he après alguna cosa, i allà dins vaig conèixer gent encantadora amb la qual vaig mantenir contacte durant un temps.

El suport que he tingut en tot aquest temps ha estat molt important per a mi.

La meva família i la meva parella han estat al meu costat des del primer moment, mai m'han donat l'esquena. Fins i tot feim bromes sobre el tema, perquè cal dur-ho el millor que es pugui. Per a mi, és molt important tenir-los en la meva vida.

He tingut la sort de gaudir d'una família molt unida i per això m'he sentit sempre agraïda.

La meva parella, què he de dir d'ell! Encara que em vaig posar malament de sobte, quan només feia quatre anys que ens coneixíem, sempre m'ha donat suport. Ara duim setze anys junts i continua estimant-me i acaronant-me pràcticament igual que el primer dia. Tenir una persona com ell al meu costat em dpna forces per seguir endavant.

Durant el meu primer ingrés, vaig fer saber a les meves amigues que estava en la unitat d'aguts de Psiquiatria de Son Dureta. Totes i cadascuna d'elles em van venir a veure; les que van poder, més d'una vegada. Fins i tot vaig tenir visites des de la nostra illa veïna, Eivissa.

Que vinguessin a visitar-me va ser molt gratificant, van demostrar que jo els importava i que m’estimaven. Al llarg d'aquests anys, m'han demostrat que continuen fent-ho.

Avui dia encara tenc moltes de les amistats que tenia abans de patir el trastorn mental. I què he de dir de les altres persones que he anat coneixent pel camí de la vida!

L'amistat i el contacte amb totes les persones que m’estimen, l'afecte rebut d'elles, m'ha ajudat a ser forta, a créixer com a persona i a ser on som avui. He après a acceptar el meu trastorn, a viure amb ell. I, per descomptat, intent ser feliç.

Mai m’ha suposat un problema dir que tenc un trastorn mental, encara que no és la meva carta de presentació. Però a vegades m'agrada parlar-ne contant la meva experiència i demostrant que som una persona com qualsevol altra.

Això sí: a causa de la meva sinceritat en entrevistes laborals he perdut l'oportunitat de fer feina. Pel que he vist, una persona amb un trastorn mental greu no és acceptada en alguns llocs de feina per molt qualificada que estigui. Així i tot, pens que ocultar el meu trastorn no serveix de res, ja que tard o d'hora s'acaben sabent les coses.

He tingut molts alts i baixos. Estats d'ànim amb pics molt alts (manies) que m'han duit a ingressos i també molt baixos (depressions). Però sempre els he superat.

Cert és que en algun moment he perdut el cap, però… i qui no?

Cris Picó, activista d'Obertament Balears