«¡Vete al médico!»

En la sessió de control al govern del 17 de març del 2021, el portaveu de Más País, Íñigo Errejón, proposà al president del govern, Pedro Sánchez, una política de salut mental més competent. En acabar la seva intervenció, el diputat del PP per Huelva Carlos Romero li etzibà «¡Vete al médico!», expressió per la qual va demanar disculpes a través de Twitter després de les reaccions negatives que havia provocat entre la societat civil. Com a conseqüència d'aquests fets, s'obrí un debat en els mitjans de comunicació en relació amb la importància de la salut mental que em va portar a comparèixer al programa Els Dematins d'IB3 Televisió juntament amb el gerent d'Estel de Llevant, Guillem Febrer (enllaç intervenció). Tot seguit us transmetré les meves impressions sobre tot plegat.

Ens posem com ens posem, les dades són les que són. Segons l'OMS, 1 de cada 4 persones té o tendrà un problema de salut mental al llarg de la seva vida tengui o no tengui diagnòstic; és a dir, que moltes tenen o tendran un problema de salut mental i no ho sabran mai. Deia Íñigo Errejón que, a l'Estat espanyol, 6 de cada 10 ciutadans mostren símptomes de depressió i ansietat, i que 7 de cada 10 joves es mostren totalment desesperançats davant les seves perspectives de futur. Els experts en salut mental ja havien anunciat que la situació a què ens ha abocat la covid-19 augmentaria la incidència de problemes de salut mental, amb la qual cosa les dades de l'OMS, que són anteriors a la situació de pandèmia, podrien fins i tot fer curt en aquestes circumstàncies. Ho sabrem del cert en tenir-ne dades, però estic segur que ja ho estam comprovant tots en el dia a dia.

Amb aquesta informació a la mà, també deia Íñigo Errejón que cada dia es lleven la vida 10 persones, amb la qual cosa el suïcidi ha esdevengut la primera causa de mort no natural per davant dels accidents de trànsit. (De fet, l'OMS adverteix que també és superior a la mortalitat causada per les guerres i els homicidis a escala global.) Aquest punt de la seva intervenció s'ha de criticar. El fet de barrejar dades sobre salut mental i dades sobre suïcidi sense cap explicació addicional indueix a pensar que només es lleven la vida les persones amb problemes de salut mental, però això s'ha de matisar. El cert és que, si bé dins el col·lectiu de persones amb problemes de salut mental el risc de suïcidi és més elevat, tenir-ne no és condició necessària ni suficient per acabar llevant-se la vida. D'altra banda, per cada mort per suïcidi hi ha 20 temptatives. Per tant, i valgui això com a resposta al diputat Carlos Romero, si a l'Estat espanyol s'han implementat polítiques per reduir la incidència de morts en carretera, no veig cap inconvenient que es plantegi actuar per prevenir les morts per suïcidi; ans al contrari.

Vaig sentir fàstic, indignació i vergonya davant aquella ostentació descarada de manca de sensibilitat i empatia per part d'un representant de la ciutadania en relació amb una qüestió de primer ordre com és la salut mental dels seus conciutadans. Podríem haver esperat una sortida semblant si allò de què es parlava hagués estat, per exemple, més inversió en la investigació contra el càncer o l'esclerosi múltiple? Crec que és obvi que no, i aquí vàrem sentir el poder de l'estigma i el tabú que encara pesa sobre la salut mental en el segle XXI. De l'estigma, perquè un comentari com aquest banalitza la importància de la salut mental com a qüestió fonamental dins la salut pública i també insulta i menysprea totes aquelles persones que tenim o hem tengut un problema d'aquest tipus. Del tabú, perquè qui banalitza i menysprea ho fa per por i desconeixement amb la intenció de silenciar el seu interlocutor. Està clar que la salut mental és molesta.

En qualsevol cas, tenim motius per ser optimistes. Les xarxes socials, que són el termòmetre de l'estat d'opinió de la societat civil, bullen de crítiques a les paraules del diputat Carlos Romero, el qui es defensà dient que va ser una expressió desafortunada. No, senyor Romero, no va ser una expressió desafortunada, no li llevi ferro. Va ser una mostra dels prejudicis que encara tenim tots al voltant de la salut mental. O no tenim integrades dins el llenguatge habitual expressions com aquesta i encara pitjors? Les sentim cada dia a casa, al carrer, als bars, al cinema, als mitjans, etc. Deia, doncs, que és motiu d'optimisme que la societat civil hagi dit «Ja basta!» Davant del silenciament a què alguns sotmeten la salut mental, cal que alcem la veu. Perseverem-hi.

Per acabar, una imatge: Al Congrés hi ha 350 diputats. El 25% en són, arrodonint a l'alça, 88. Per tant, només dins aquest espai hi ha 88 persones que tenen o tendran un problema de salut mental al llarg de la seva vida i tal vegada no ho sabran mai. Potser n'estam fent un gra massa i Carlos Romero només estava aconsellant al qui s'asseia devora ell que cercàs ajuda professional. Que per què l'hi deia cridant? No ho sé, potser perquè hi ha gent que xerra massa fort.

Toni Barceló

Activista Obertament Balears